14 mar. 2015

Cooperar per aprendre, aprenent a cooperar...


Cap a un futur cooperatiu des de l’Educació Física


«La clau sobre els grans problemes del món és que hem de tractar-los de manera col·lectiva. I si no ens tornem col·lectivament més intel·ligents, estarem condemnats.» 
(Douglas Carl Engelbart)
La pedagogia de la cooperació és un plantejament educatiu que promou el desenvolupament de la lògica de la cooperació cercant el be comú entre els membres d’una comunitat. En l’Àrea d’Educació Física es duu a terme, a partir de propostes, estructures i activitats que busquen que cada participant tingui èxit en els seus aprenentatges i que, alhora, es preocupi i es responsabilitzi que els companys també en tinguin.

Es sustenta sobre un paradigma educatiu que no entén l’educació física (ni qualsevol altra àrea) com una finalitat, sinó com un mitjà per contribuir de manera holística al desenvolupament cognitiu, motriu, social i ètic de l’individu.
La implementació de la pedagogia de la cooperació en les activitats físiques i esportives es fa a partir de tres grans eixos:
  • Jocs cooperatius: són activitats puntuals amb una estructura que provoca que tots els participants guanyin, o que tots perdin. En cap cas es pot donar la situació en què uns guanyin i alhora uns altres perdin.
  • Metodologies cooperatives d’aprenentatge: són aquelles situacions didàctiques en què de manera intencionada es promou la interacció simultània de tots els participants i la seva participació equitativa, amb l’objectiu d’estimular el procés d’aprenentatge de cadascú, i en què cadascú es coresponsabilitzi a la mateixa vegada que els altres. Dins l’àmbit de l’educació física, algunes de les més representatives són:
L’aprenentatge cooperatiu: es basa en la utilització de grups reduïts i estables, generalment heterogenis, que cerca la interacció entre els estudiants per tal que es donin suport i que es responsabilitzin mútuament amb la finalitat d’aconseguir els objectius d’aprenentatge.
L’estil actitudinal: es basa en les actituds com a element vertebrador. S’utilitzen perquè donen satisfacció per l’assoliment, i busquen el ple desenvolupament de la personalitat, potencien les relacions, permeten reconèixer els propis límits i intentar superar-los tot promovent actituds de solidaritat i respecte.

  • Utilització d’elements cooperatius i participatius en propostes no cooperatives: són situacions que afavoreixen que activitats d’estructura individual o competitiva, sense perdre la seva essència, siguin més participatives, augmentin la satisfacció de jugar, potenciïn les relacions i promoguin actituds de solidaritat i respecte. Alguns exemples d’aquests elements són:

- Tots marquen: quan un jugador anota un punt, no pot tornar a intentar-ho fins que tots els seus companys no n’hagin anotat també un.
- Tots puntuen: per aconseguir que la puntuació d’un equip sigui vàlida, tots els seus components han d’haver anotat.
- Equips petits: reduir el nombre de jugadors permet que hi hagi més participació.
- Salvavides: en jocs d’eliminació, cal permetre que un company pugui salvar o convidar a continuar jugant l’eliminat.
Tots toquen: abans d’anotar un punt, tots els components de l’equip han d’haver tocat la pilota.

En definitiva, des de la pedagogia de la cooperació, en educació física es promou una pràctica física i esportiva entesa des d’una perspectiva educativa participativa que cerqui el desenvolupament integral a través de la capacitat motriu i corporal. És un model inclusiu i comprensiu que vetlla pel treball en equip a partir d’agrupacions heterogènies. Utilitza metodologies no directives i enfocades al’experimentació, la participació, la investigació i el descobriment, i, sense menystenir-ne els resultats, incideix de manera important en els processos de desenvolupament personal i grupal.


Professor de l’Àrea d’Educació Física dels estudis de Grau d’Educació Infantil i Primària de la FPCEE Blanquerna 
Referències bibliogràfiques:
  • Johnson, D., Johnson, R. i Holubec, E. (1999). Los nuevos círculos del aprendizaje. La cooperación en el aula y la escuela. Buenos Aires: AIQUE.
  • Orlick, T. (2002). Libres para cooperar, libres para crear. Barcelona: Paidotribo.
  • Pérez Pueyo, A. (2013c). Retos físicos cooperativos de carácter emocional (ReFiCE). Tándem, nº 43, 107-108.
  • Pujolàs, P. (2008). 9 ideas clave. El aprendizaje cooperativo. Barcelona: GRAÓ.
  • Velázquez Callado, C. (2012). La pedagogía de la cooperación en educación física. México: Colectivo La Peonza.

No hay comentarios:

Publicar un comentario